És possiblement la pel·lícula de l’any, no sé si la millor, però almenys la que tothom ha de veure. La gran aposta ens explica el col·lapse que va patir el sistema financer d’Amèrica del Nord, i com un grup reduït de persones, mentre tot el món gaudia d’una gran festa, van poder preveure l’esclat de la bombolla immobiliària, beneficiant-se d’això, apostant en contra del mercat immobiliari dels Estats Units.

Les genials interpretacions de Steve Carell, Ryan Gosling, Brad Pitt, i especialment de Christian Bale, ens ajuden a comprendre, perquè tot es va enfonsar, i quina millor definició que la que utilitza Steve Carell: “Si em trobés en un còctel i algú em preguntés sobre l’argument de la pel·lícula, diria: “¿Recordes quan les hipoteques d’alt risc es van arruïnar i totes les companyies van fer fallida, i ningú va a anar a la presó? ¿ Ho recordes? ¿ Recordes com va esclatar tot? ¿I que després va arribar el govern i els van rescatar a tots i tot semblava que estava bé? Doncs sobre tot això tracta aquest film. És una pel·lícula de por i és molt més esfereïdora del que acabo d’explicar”.

Per comprendre la pel·lícula, per això, es necessari analitzar conceptes, no senzills pels no economistes, ja que com bé diu un personatge a la pel·lícula: “A Wall Street li encanta utilitzar termes confusos per fer-te pensar que només ells poden fer el que fan, per que ningú no els molesti”. Aquest és el cas de les referides hipoteques de risc, les hipoteques subprime. Es tracta de crèdits hipotecaris amb concessió a ciutadans amb rentes baixes, o que en general, no compleixen les normes mínimes de risc, a canvi d’uns interessos més alts que els que ofereix el mercat convencional. Aquests actius eren tòxics i van afectar les classes més desfavorides.

La facilitat per obtenir un crèdit hipotecari va produir el creixement de l’especulació i del preu de les hipoteques, que va tenir efecte en el valor de les vivendes, i va produir la bombolla.

En aquell moment, la majoria dels bancs empaquetaven crèdits  e hipoteques per oferir-los al mercat d’inversió  en forma d’instruments que atorgaven alts rendiments amb baixes ponderacions de risc, creant el que s’anomena obligacions de deute garantit.

L’ús d’aquestes obligacions van consentir que molts bancs s’enriquissin , així com les entitats prestadores, els grans brokers, els inversors i una diversitat d’agències de crèdit; mentre que els americans es compraven cases en condicions favorables com mai havien imaginat; però desgraciadament, al no estar sotmeses les obligacions de deute amb veritables actius, no van poder continuar mantenint-se.

Aquestes variacions de productes financers es van convertir en armes de destrucció massiva, no regulades, que els bancs van repartir per tot el món a inversors, empreses i fons de pensions. Alguns bancs d’inversió van arribar a invertir en cobertures de riscos crediticis, apostant per què les inversions, que ells mateixos venien, entrarien en fallida, amb la intenció explícita de que en un futur, podrien anar contra els seus clients, produint un frau sense precedents.

Quan la bombolla va esclatar, i la gent va deixar de pagar les seves hipoteques es va produir un “default” (deute no pagat) que va ocasionar grans pèrdues als bancs d’inversió que estaven plens d’aquests actius tòxics, milions de persones van perdre les seves vivendes, la seva feina, els seus estalvis, i els préstecs van desaparèixer. Segur que els hi sona tot això.

Tal i com diu el personatge interpretat per Carell al final de la pel·lícula en ple 2008: “Només sé, que al final del dia la gent normal és la que va haver de pagar per tot això, perquè sempre, sempre ho fan. Tinc la sensació que en uns quants anys la gent farà el que sempre fa quan l’economia falla. Culpar als immigrants i als pobres”.